Prova de timelime. Text de Vicente Moreno publicat a la web de Sàpiens: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/02/01/l%E2%80%99anarquisme-a-l%E2%80%99espanya-de-la-restauracio/
Created by evaloma on 02/02/2011
Last updated: 03/02/11 at 13:37
Tags: anarquisme Espanya
Amb l'inici d'aquest periode, que dura fins gener de 1930 es considera que acaba l'etapa del pistolerisme.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Dictadura_de_Primo_de_Rivera
Lloc de l'assassinat de Salvador Seguí
http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Segu%C3%AD_Rubinat
La Canadenca fou un moviment vaguístic que es va originar entre el febrer i el març del 1919, i que constituí tota una fita en el moviment obrer català. La Canadenca va representar tot un exemple de lluita i sindicalisme. D’una petita espurna, naixeria la vaga general més gran que s’havia viscut mai a Barcelona.
http://vagacanadenca.blogspot.com/2010/11/introduccio-la-vaga-de-la-canadenca_9943.html
Celebració a Barcelona del Congrés de Sants de 1918, en el qual van crear-se els anomenats sindicats únics d’indústria, que tenien la voluntat de substituir els antics sindicats d’ofici i reafirmar l’apoliticisme del moviment obrer així com la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons, sense cap intervenció de les forces polítiques i dels representants de l’Estat.
La vaga general del 1917 fou una vaga que es va convocar a Espanya l'agost del 1917, provocada per la crisi política d'aquell any (Assemblea de Parlamentaris i per la situació econòmica provocada per la Primera Guerra Mundial, que havia enriquit els empresaris exportadors però havia provocat una forta inflació que perjudicà les classes mitjanes i baixes.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Vaga_general_espanyola_de_1917
El 1910, l'organització Solidaritat Obrera va impulsar el naixement de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un nou sindicat anarquista que tenia com a objectiu escampar-se per tot el territori espanyol i donar estabilitat i empenta a un sindicalisme anarquista. Hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, la CNT propugnava la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i es diferenciava tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista. Per a la CNT, l’acció revolucionària contra la burgesia i el capitalisme s’havia de dur a terme mitjançant les vagues i els boicots fins que arribés una gran vaga general revolucionària que acabés amb el sistema. Amb aquests objectius, la CNT tenia com a ideologia quatre pressupòsits bàsics: * La independència del proletariat respecte de la burgesia i les seves institucions. * L’apoliticisme del moviment obrer i, en conseqüència, l’abstencionisme electoral. * La necessitat de la unitat sindical dels treballadors. * La voluntat d’enderrocar el capitalisme mitjançant l’expropiació dels burgesos.
La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de mantenir l’acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers, especialment a Catalunya, van manifestar-se contraris al terrorisme anarquista i, en conseqüència, van plantejar una nova via d’acció sindical amb la revolució social com a objectiu a mig termini. Amb aquest objectiu es va crear Solidaritat Obrera, una federació d’associacions de treballadors de caràcter apolític, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionària.
Van ser la gran causa judicial contra l’anarquisme que havia estat reclamada des dels sectors més conservadors del règim. Finalment, el procés es resoldria amb cinc anarquistes condemnats a mort i vint condemnes a presó. Més enllà d’això, el procés va tenir una gran repercussió a Espanya i a l’estranger i va estar marcat pels incidents que van produir-se: els acusats van relatar al tribunal les tortures a les quals havien estat sotmesos, un dels advocats defensors va suïcidar-se i la manca de garanties judicials va ser una evidència.
Van produir-se un bon nombre d’actes de violència anarquista: atemptats contra personatges destacats de la vida política espanyola (Cánovas, Martínez Campos), bombes al teatre del Liceu de Barcelona (institució representativa de la societat burgesa) o bombes contra la processó del Corpus de Barcelona (símbol de la litúrgia popular eclesiàstica). Tanmateix, també van produir-se atemptats que no presentaven una finalitat clara, més propers a la desesperació que a la reivindicació, i que van causar víctimes innocents sense aconseguir cap altre objectiu revolucionari.
http://es.wikipedia.org/wiki/Propaganda_por_el_hecho
La secció espanyola de la Internacional Obrera (FRE), de tendència bakuninista, va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) motivada per la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat del règim de la Restauració que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. Així, un sector dels antics dirigents de l’anarcosindicalisme català, contraris al nihilisme i l’insurreccionalisme, van emprendre el camí de la reorganització de l’anarquisme. La direcció de la FTRE defensava la vaga com a tàctica revolucionària i es mostrava contrària a tot acte violent. La nova organització, que tenia la seva major implantació entre els jornalers d’Andalusia i la classe obrera de Catalunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Ara bé, la trajectòria de la FTRE va ser força difícil ja que va haver de fer front a l’aparició en les seves files de dues grans tendències ideològiques: l’anarcocomunisme i l’anarcocol·lectivisme, que suposaven divergències tàctiques respecte de la via d’acció a seguir enfront del règim restauracionista. L’anarcocomunisme rebutjava el paper predominant dels sindicats. Seguidors de Kroptkin i Malatesta, els membres d’aquesta tendència consideraven que la feina havia de ser el resultat de la pròpia satisfacció personal i no una imposició del sistema econòmic. No rebutjaven l’ús de la violència. L’anarcocol·lectivisme, per la seva banda, confiava en la lluita sindical com a mètode per a arribar a la revolució a mitjà o llarg termini. Seguidors de Bakunin, els membres d’aquesta tendència defensaven la propietat col·lectiva dels béns i els mitjans de producció per part dels sindicats obrers. La seva ideologia responia a la idea que cada individu produiria segons la seva voluntat o capacitat i rebria un salari en funció del seu treball.
Update Sources