Recent Event Highlights: President de l'Ateneu Barcelonès, and 26 more...
Created by pablomangas95 on Apr 3, 2011
Last updated: 04/07/11 at 09:25 AM
Joan Maragall has no followers yet. Be the first one to follow.
Joan Maragall va morir amb només 51 anys. Havia agafat una estranya malaltia diagnosticada com a febre de Malta, encara que la febre no es va presentar fins els darrers dies. La seva mort va suposar un cop molt fort dins del món de la cultura i va provocar innombrables mostres de condol.
L'últim de la seva vida, va publicar Seqüències, en la qual manifesta una exaltació vitalista amb la qual torna a posicions heterodoxes, suavitzades en anteriors escrits. En aquesta obra inclou el "Cant espiritual".
Va guanyar el premi Fastenrath en els Jocs Florals de Barcelona amb Enllà (Més enllà).
Joan Maragall mai no va estar vinculat a cap partit ni es va involucrar en política, tot i que va fer servir els seus articles al Diari de Barcelona i a La Veu de Catalunya per a expressar les seves idees polítiques. Un dels episodis en què va prendre partit va ser la Setmana Tràgica que, quan va succeir va trobar a Maragall a Caldetes, i així que va poder tornar a Barcelona, va recórrer amb el seu amic Josep Pijoan els llocs afectats. Maragall va decidir parlar mitjançant els seus escrits. El primer de setembre de 1909 va aparèixer a La Veu de Catalunya l'article "Ah! Barcelona", on acusava subtilment a la ciutadania de Barcelona, mirant de despertar la consciència col·lectiva. Finalment, va escriure l'article La Iglésia cremada inspirat en el fort impacte que li va causar l'assistència a una missa dins d'una de les esglésies que havien estat cremades. Fa un discurs crític cap al distanciament entre la institució i el poble, amb una progressiva identificació amb els posicionaments de la burgesia, mantenint, per exemple, barreres culturals com la utilització del llatí, o l'ostentació de riquesa dels temples.
Entre 1904 i el 25 de febrer de 1906 va tenir una col·laboració continuada a Ilustració Catalana, on va publicar un total de vint-i-dos articles. El 1911, va entrar com a membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
En aquests anys Maragall va patir un moment de depressió degut a la incomprensió que sentia i es sentí incòmode davant l'avanç del Noucentisme. D'aquesta època són Enllà (1906), un recull de poesies on apareix la segona part del Comte Arnau, Haidé (1906) i Nausica (1906), basat en la Penèlope de l'Odissea d'Homer. En aquesta última etapa Maragall recupera l'individualisme i el vitalisme de les primeres èpoques. Es dedica a intranquil·litzar l'ànim burgès que s'autoexculpa dels fets de la Setmana Tràgica amb articles com La Iglésia cremada.
El seu Elogi de la paraula, pronunciat el 1903 en ser elegit president de l'Ateneu de Barcelona, és un discurs on remarcava el poder que té la paraula per expressar tot el pensament.
Va ser nomenat president de l'Ateneu Barcelonès i hi pronuncià el discurs "Elogi de la paraula", en el qual desgranava la seva teoria de la "paraula viva", juntament amb l'opuscle "Elogi de la poesia".
El 5 de maig de 1900 morí el seu pare i ell patí una forta depressió. La seva dona Clara decidí posar-lo en mans del doctor Robert, qui li va recomanar que desconnectés de la vida urbana i que es traslladés a Cauterets.
En el poema La vaca cega, Joan Maragall explica els moviments d'una vaca, cega d'un cop de roc d'un vailet de can Covilar de Sant Joan de les Abadesses. Gairebé la personifica, i li dóna un aire de noble tragèdia i de fatalitat, bastit en un clima d'elements morals i lírics. En una carta al seu amic Soler i Miquel que inclou el poema, Maragall el descriu com a flor de salut ociosa. Segons l'estudiós de l'obra de Maragall, Arthur Terry, el que vol dir és que només en un estat de salut, d'equilibri físic i mental, una persona és capaç de sentir compassió. La seva reacció de la visió de l'espectacle de l'animal, arriba a transmetre alguna cosa de la força vitalitzadora que ve de la compassió. Va ser traduïda al castellà per Miguel de Unamuno. El dibuixant Junceda en va fer una recreació pictòrica molt bona. La vaca cega Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el posat ferm d'altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l'esquellot mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se'n torna orfe de llum sota el sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.
Fou nomenat secretari de l'Ateneu Barcelonès, i en condició de tal és testimoni del primer discurs d'inauguració de curs fet en català per Àngel Guimerà.
Va guanyar als Jocs Florals de Barcelona l'Englantina amb el poema "La Sardana". La Sardana: La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan; és la mòbil, magnífica anella que amb pausa i amb vida va lenta, oscil·lant. Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la; ja volta altra volta a la dreta dubtant, i se'n torna i retorna intranquil·la com mal orientada l'agulla d'imant. Fixa's un punt i es detura com ella... Del contrapunt arrencant-se novella de nou va voltant. La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan
Va acceptar el nomenament de membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Uns mesos més tard va ser un testimoni presencial de la bomba del Liceu, atemptat que produiria un canvi en la seva concepció del comportament humà.
Va començar a publicar a la revista L'Avenç amb un article sobre Nietzsche que va ser el seu primer article en català i que va signar amb el pseudònim "Pamphilos". Posteriorment va col·laborar-hi com a traductor i poeta, i bona part de la seva obra va ser editada mitjançant aquesta publicació.
Una obra amb fragments decadentistes, i el mateix any va participar en la Festa Modernista de Sitges, on va donar a conèixer fragments de Nietzsche. Pirinenques: A dalt del Pirineu les flors són esblaimades, les flors són d'un blau clar, blavoses o morades: són tristes dels alts monts les crestes emboirades, i tristos els ramats estesos per les prades, i la del dret pastor figura solitària. El sol esblanqueït no treu color ni escalfa; el bosc mesquí i llenyós, i l'herba curta i clara: pedrosos i grisencs els cims de les muntanyes, tots ditejats de neu d'eternes clapes blanques, i fumejant arreu la boira corre i passa. Al tard, de dins les valls la boira va aixecant-se, i amb ella emmantellant se va solemnement l'alta muntanya.
Va entrar a treballar al despatx de l'advocat Brugada i l'any 1890, quan semblava que es resignava a ser un advocat de segona, va trobar feina al Diari de Barcelona com a secretari del director, Joan Mañé i Flaquer. S'obria així una nova perspectiva professional.
Es considera que és la primera gran obra publicada de Maragall, tot i que el seu primer poema publicat va ser el juvenívol "Óptica" que va aparèixer al diari "Lo Nunci". Joan Maragall hi exposà les claus de la seva teoria poètica.
A Puigcerdà va conèixer Clara Noble Malvido. Clara esdevindria la seva esposa, tot i que en aquell moment només la veia com el que era, una adolescent de setze anys.
Es va fer soci de l'Ateneu Barcelonès, on es va relacionar amb escriptors com Josep Yxart, Joan Sardà i Narcís Oller, entre d'altres.
El seu pare va explicar en una reunió familiar que tenia problemes econòmics a causa d'unes inversions fallides. Davant la greu situació, va patir una crisi que li va fer perdre l'autoestima. Joan Maragall, com a únic fill mascle, es va veure forçat per la família a intervenir-hi i hagué de renunciar a la còmoda vida anterior. Però, a més, va suposar un cop per al jove menyspreador de les convencions socials i amant de la naturalesa i la bellesa; va haver d'entrar en contacte amb un món que desconeixia i que li repugnava, i arribà a manifestar: "Renego de la societat, del progrés, del diner, de l'educació, del dret, de la moral i de qui va inventar totes aquestes porqueries".
Quan es va llicenciar, va decidir regalar-se les obres de Goethe en alemany. Va entrar a treballar de passant al despatx de l'advocat Danés, on, segons explicava en una carta a Josep Maria Lloret, "tinc poca feina i a les tardes aprofito per anar a l'Ateneu i a la nit al Liceu". Maragall vivia sense obligacions ni penúries econòmiques, dedicat a una vida relaxada, envoltat d'amics; un habitual de les tertúlies, un jove lliure de responsabilitats.
Va decidir començar a estudiar amb un professor particular, Jaume Sturzenegger, un bavarès que vivia prop dels Maragall i amb qui va mantenir contactes al llarg de la seva vida.
Va llegir de Goethe la versió francesa de Werther, Faust i Hermann i Dorothea, mentre que, paral·lelament, es manifestava com un "catalanista entusiasta" i llegia Recuerdos de viaje de Víctor Balaguer. Inspirat en aquestes obres va escriure el poema "Dins sa cambra", amb el qual va guanyar el seu primer premi literari als Jocs Florals de Badalona de 1881. Per poder entendre les obres germàniques en la seva llengua vernacla, va fer servir el llibre d'Eugène Favre "Premières leçons d'allemand ou grammaire élémentaire et pratique de la langue allemande".
El grup dels set companys s'autoanomenava el "círcol", i hi figuraven amics com: Antoni Roura, Josep Maria Lloret i Garrigosa o Josep Soler i Miquel, que ho serien per a tota la vida.
Després d'una forta discussió amb el seu pare,va deixar la fàbrica per a ingressar a la facultat de dret. A la facultat on va tenir l'oportunitat de desenvolupar l'interès per les lletres. Va compartir amb els companys d'estudis tertúlies on debatien sobre les lectures, l'òpera i la música en general.
Va publicar el seu primer poema "Óptica" en el periòdic Lo Nunci.
Va viatjar amb tota la família, primer per Espanya: València, Granada, Còrdova, Madrid i Saragossa, i també per França: Marsella i París. Maragall recordava aquests viatges de la seva adolescència com autèntics "oasis de goig"
Després d'uns anys d'estudi, va començar a treballar com a aprenent a la indústria tèxtil familiar.
Joan Maragall va nèixer a Barcelona, al carrer de Jaume Giralt núm. 4, al barri de Santa Caterina (Ciutat Vella).
En aquest poema d'en Joan Maragall descriu aquest lloc màgic per éll.Que es al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Update Sources